A la presó de Franco

En aquest capítol, Mavis relata el trànsit des de la comissaria de Laietana fins a la Presó de Dones de les Corts, un pas que simbolitza l’entrada definitiva a l’infern penitenciari del franquisme. La notícia de la seva transferència li arriba de mans d’un guàrdia amb sarcasme cruel, deixant clar que l’estada al despatx policial no era pas un preludi de llibertat, sinó una fase de desgast i obtenció d’informació.

Durant el trajecte en furgó, en condicions pèssimes i humiliants, Mavis es retroba breument amb Frederic, visiblement malmès però fidel als seus ideals, que li confirma que no ha delatat ningú. Serà l’última vegada que es veuen. Frederic, com tants altres brigadistes i estrangers antifeixistes, probablement desapareixerà en la foscor repressiva del règim. Mavis expressa la seva indignació per la impunitat internacional amb què va comptar el franquisme, tot i els seus vincles amb el nazisme.

A l’arribada a la presó, un miratge de normalitat s’esvaeix ràpidament: la realitat és brutal. El tracte denigrant, la desinfecció forçosa i l’entrega de pertinences mostren la deshumanització sistemàtica del sistema penitenciari. Mavis coneix Margarita, una presa especial, infermera republicana, carismàtica i vital, que esdevindrà un suport emocional enmig de l’horror.

Mavis descobreix la degradació extrema del pati de la presó, ple de dones abandonades, famolenques i humiliades. Intenta trobar refugi en la fe, però se li nega fins i tot l’accés a la capella. Malgrat tot, no perd la voluntat de resistir i conservar la seva dignitat. En la soledat de la nit, entre la misèria i el crit silent de les recluses, troba petits moments de pau. La seva determinació de sobreviure i no deixar-se trencar per aquell sistema d’opressió es manté com una flama viva enmig de la foscor.