Tocant al corredor de la mort

Al capítol 9, Mavis descriu la seva vida quotidiana a la presó de les Corts, marcada per l'espera interminable, la misèria física i la resistència emocional. Comparteix màrfega amb dues dones que esdevenen pilars per a ella: Manuela, una empordanesa valenta detinguda per col·laborar amb els maquis, i Catalina, una pagesa del Pallars condemnada per estraperlo. Totes tres estableixen una connexió profunda basada en la solidaritat i la supervivència.

Entre petites rutines per mantenir-se senceres, com alimentar pardals o cuidar una planta, les dones intenten conservar una mica d’humanitat dins aquell entorn hostil. La destrucció deliberada de la planta simbolitza la repressió sistemàtica del règim. Mavis rep, després de molts mesos, una carta d’Eckys, el seu superior britànic, però aquesta, en lloc de confortar-la, l’humilia amb un to frívol i desconnectat de la seva situació. La decepció és profunda.

Un altre cop colpidor arriba quan s’anuncia una extracció de sang per als soldats nazis. Mavis, decidida a no col·laborar amb el feixisme, fingeix una gastritis per evitar-ho, en una petita però simbòlica victòria personal.

Malgrat l’aïllament posterior per haver-se enfrontat a la directora de la presó, Mavis rep una notícia inesperada: se li permetrà tocar el violí. Tanmateix, només podrà fer-ho en una cel·la del corredor de la mort. En aquest lloc fosc, la seva música esdevé refugi i consòl per a una altra reclusa anònima, probablement condemnada a morir. Quan aquesta reacciona colpejant el ritme de la “Nana” de Falla, Mavis viu el moment més profund i humà de la seva vida com a música.

El capítol conclou amb el descobriment colpidor de l'execució d'aquella jove. Un acte brutal i silenciat, perpetrat amb la complicitat de les monges, que simbolitza l’horror persistent del règim franquista, malgrat els canvis a la guerra.